Corona d'estels II

Simples globus oculars,
delimitats per parpelles,
i tan místics
i tan onírics.

Duia una corona d’estels.
Va recordar les vesprades saltant sol,
aquelles vesprades esperant que arribara el matí.
Va perdre la seua mirada
entre l’àura de llum sideral.
Es van tornar a activar les feromones
i es va quedar amb la boca entreoberta
i milers de fletxes van eixir disparades del seu cos.
“Esperava veure’t morta.”

Va estendre la seua mà
i van sonar arpes celestials
en gloriosa ascensió.
Àngels telencèfals parlaven telepàticament
i Déu s’acariciava el clítoris.

Notava les seues dues mans unides,
cada terminació nerviosa
per punxant o esperpèntica,
o èxtasi.
Cada carícia de lleu agitació.
Els dits no es toquen a ells mateixos.
Els ulls no es veuen a ells mateixos.
A que saben les papil·les gustatives?
Gallines marcianes
cacarejant nombres de telèfon
en forma de poesia.
Terra que sulfurava vapor
que era la vida que bategava.
Venes que ejaculaven redempció.

Les gogós celestials duien tricornis de la Guàrdia Civil.
L’esfinx fumava en plata.
Un minotaure amb perruca de prostituta prenyada
perseguia les gorgones
imaginant planetes buits
habitats per nines retallables.
Els núvols eren teixits de felicitat
i cervells fonent-se al baño Maria.

Passat i Futur es van fumar el cigarret de després
i ja no sabien de què parlar.