La vanitat de l'esperit

Amb una mà a la finestra
mire els cadàvers de mi mateix
al jardí, flors de les conques
Cranis-testos
on per fi arrela una idea vegetal
La naturalesa és sàlvia

Cos nu contra vidre entelat per dins
Estereo-porosis i les marques dels dits dissuadeixen les minúscules
partícules líquides de salnitre que confeccionen el
mosaic retrodubitatiu de la essència immediata
Mausoleig recíproc on sura la por
interconnectada per esferes i fluències

Mirada vidre a través
Forat negre ratllat en tècnica de descomposició de la
essència mutable de l’ésser encallat en fred que va
esculpint les nostres morts desencaixades
Anem a morir rient
perquè anem a morir de fred

Despertarem de la letargia ferroviària
al escoltar la senyal de passatgers al tren d’
estació en estació amb les nostres escafandres
uni-ulls de bou per a poder fer-nos una idea
de la radiografia de la vanitat del nostre esperit
que va deixant fotogrames seqüencials de desplaçament
en nostàlgia instantània de trasllat on no

I de sobte les mans es despeguen del cristall
i el cos ralentitzat cau cap arrere
cobrint-se amb les mans
com si anara a caure’s cap avant
I passen milions d’anys fins que el cos contacta
a terra de colp mut d’estància buida i es queda inert mirant el cel
Al sostre hi ha un altre terra superposat amb un jardí en cada ull
Un sol negre en cada espill

Es derreteix l’ull esquerre
Es derreteix cap a dins
I de la conca buida ix una bella rosa negra
adornant-se amb filets vegetals carbonitzats que creixen en rewind invertit a càmera ràpida cap a una superfície que no hi és