Billar

Jo era encara molt, molt menut. Sols feia unes quantes hores que acabava d’eixir de l’ou. Vivíem a un niu, situat a l’espai que hi havia entre la zona més alta de la façana i les teulades inferiors d’aquella casa, al carrer Major. Mare se’n va anar volant a per menjar. Però jo no podia esperar. Mentre els meus germans cridaven desesperadament amb els ulls tancats, jo, que encara era una massa gelatinosa rosa i menuda, amb un cabot enorme, vaig pujar, agafant-me amb el bec, per les rametes del niu, fins arribar a la vora. Des d’allà es veia tot el carrer Major, i vaig veure a Mare, que s’apropava planejant des de l’església, amb menjar al bec. Però vaig relliscar.

Encara avui, quan intente dormir amb el cap amagat entre les plomes de la meua esquena, em venen al cap els eterns segons d’aquella caiguda. El pes del meu enorme cabot va arrossegar el meu minúscul cos cap a l’abisme d’asfalt, fins que vaig impactar a la vorera, prop de la paret, fent-me un considerable badall al crani. Mare va canviar el itinerari del seu vol immediatament cap al meu projecte de cadàver infantil, però, al veure que la única cosa que quedava de mi eren espasmes involuntaris de pota i un intent per cridar, fent una carassa horrorosa amb el meu bec destrossat, se’n va anar a donar-los de menjar als meus germans, i em va deixar allí estampat.

Les hores que duia viscudes em passaven per davant en fotos. I, com eren poques, es repetien una i una altra vegada.

Vaig poder albirar entre les parpelles, que cada vegada pesaven més, com desfilaven per allí gegants sabates i pantalons, i ningú es fixava en mi. Intentava cridar, però no podia. Tan sols volia que alguna ànima benèvola em trepitgés ben fort, per a acabar així amb aquestos últims i agonitzants moments de – si es pot anomenar així – vida.

De sobte, una xiqueta, amb dos trenes pèl-roges i tota la cara plena de pigues, es va apropar fins a mi i es va posar a plorar. Quan obria la boca li faltaven tres dents. “Mata’m, mata’m, per favor… t’ho demane per favor…” – intentava transmetre-li telepàticament. Però de seguida vaig veure que volia salvar-me. Al principi vaig dubtar. Estava tan convençut de que la mort era la única solució que vaig odiar aquella xiqueta, i vaig odiar el maleït moment en que va tenir que creuar-se amb el meu menut cos moribund. Però després, em vaig deixar dur, sospesant la possibilitat de que deixar-se dur seria un bon penúltim recurs.

Aleshores, em va desenganxar de terra. Va ser dolorós. Va ser com si desenganxés un adhesiu de l’àlbum de cromos de futbol del seu germà, que feia molt de temps que estava apegat. Però, al final, em va arrancar d’allà.

La xiqueta no parava de plorar, i em va agafar entre les seues mans, tenint cura amb el meu enorme cabot i el meu bec destrossat, i intentant ordenar els plecs de pell rosa del meu costat per a que no se n’eixiren els budells.

Em va dur fins a sa casa, i em va posar unes gases al cos, i un fil dental al bec. Va agafar un llitet de joguet d’una casa de nines i em va deixar a la doella de la finestra, entre el vidre i la persiana.

I així van anar passant els dies. Va ser un procés dolorós, això si, la recomposició de la ferida del costat i del bec, que al final vaig poder utilitzar, encara que va quedar un poc deformat… Cada part cap a un costat… Però l’estima de la xiqueta, que, per cert, li diuen Alba, crec que va ser la millor de les medicines.

Recorde el dia en que vaig piular per primera vegada. Va ser un piulet d’agraïment, que de segur ella va entendre.

Va ser a partir d’aleshores quan va començar a contar-me coses, traient tota la merda de la seua turmentada infància: Amb sols set anys, son pare l’havia violada, sa mare li pegava constantment i les seues amigues la marginaven pel seu estrany comportament. Ella es tancava a sa casa i confeccionava entorns de felicitat artificial a la seua caseta de nines. Jo intentava participar als seus solitaris diàlegs, però clar, tan sols m’eixien piulets. Encara que, ella sabia que jo també volia jugar, així que a vegades em deixava sentar-me a les cadires de la caseta, o fer com si dormira, als seus diminuts llits.

M’havia convertit en el seu fidel còmplice, el seu confessor, el seu psicòleg i el seu millor amic. I així vaig anar creixent i creixent, em va comprar una gàbia, un bevedor, un espill per a confondre’m, i un pal que simulava una rama, que va passar a ser el meu lloc predilecte. Tot amb les ridícules pagues setmanals que sa mare li donava per a llepolies. I em va posar un nom: Billar. Jo vaig intentar dir-li que no era un nom apropiat per a un pardal, però, és que, a ella li va entusiasmar tant la instantània ocurrència… “Billar!” “Billar!” “Billar!” – es va passar tota la vesprada repetint el meu recent adquirit nom.

La gàbia era pràcticament simbòlica: Si ella obria la porta, jo em quedava dins, o eixia a l’habitació, però mai m’apartava massa de Alba. El carrer em duia mals records. Encara que, això si, m’agradava aguaitar per la finestra de volta en quant, i voletejar un poc per allí.

Alba tampoc eixia massa de la seua habitació. Al cap i a la fi, era el seu espai vital, al qual regnava la seua imaginació. Fora li esperaven abusos sexuals, reganyines que no comprenia, marginació i un adoctrinament emocional forçat pel trauma i la violència.

Allí ens teníeu als dos. Pàries del regne animal, renunciant a la nostra suposada llibertat. Construint una bonica carcel per a ser més lliures. Junts sempre, això si.